La Naomi torna per Sant Jordi

Diu que la Naomi arribarà des de la Sabana de Bogotà en un avió refrigerat, just per Sant Jordi. Anirà amuntegada en un habitacle on en seran unes quatre-centes més com ella. El viatge durarà tres dies pel capbaix. Segurament aterrarà una mica masegada i amb ganes de beure, però per sort aviat l’allotjaran en un lloc fresc, on es podrà hidratar. Abans de tornar a sortir, un abric transparent la protegirà de l’exterior i la mantindrà a la temperatura ideal. Un cop a l’aire lliure, encara una mica marejada pel periple, passarà per unes quantes mans, que la inspeccionaran minuciosament, i passejarà entre la multitud esquivant espatlles per mantenir-se intacta. Quan vingui el capvespre, per fi podrà gaudir de la tranquil·litat del remull ben merescut. Però la relaxació durarà un agre instant i mica en mica l’aigua serà un miratge. Les pulsacions se li aniran afeblint i el fred se li escolarà per les venes i li deixarà, part per part, tot el cos garratibat. En aquest estat de semi-inconsciència, s’adormirà amb el somriure d’imaginar-se de tornada amb les altres roses, al seu camp fèrtil i fresc de la Sabana, d’on no hauria d’haver marxat mai.

Anuncis

Una dona de profit

IMG_5928

M’hipnotitzen les persones que treballen el fang. Literalment. Persones que se serveixen de les seves mans per donar forma a un tros de terra amb una parsimònia (positivament entesa) que porta a un final imperfecte, però real i únic. Un gerro, que serà bell per ell sol, o que guarnirà el menjador amb floretes blanques d’hivern. Un càntir, que ens acompanyarà la sobretaula a la fresca de diumenge. O unes figures dels gegants d’Igualada que ens recordaran les nostres tradicions.

Enyoro crear amb les mans. Empastifar-me els cabells cuinant un pastís de pera. Pintar-me els dits dibuixant colors sobre la pàgina en blanc. Ensorrar-me les ungles plantant una olivera. Arrugar-se’m les mans mullant l’argila al torn.

Per la meva falta de destresa manual, em culpo a mi mateixa, principalment, però també al sistema educatiu que ens acompanyava fa uns anys a l’escola. A mi, perquè la meva tossuderia no em permetia valorar les poques hores que dedicàvem exclusivament a fer –per a què serveix pintar? No vaig néixer precisament agraciada pel do de la creativitat manual -venia poc destra de mena-, però no em preocupava perquè percebia de l’entorn que sumant i escrivint sense faltes ja seria una dona de profit. Els professors, a més a més, mai van insistir en la importància d’allò que ells mateixos estaven ensenyant, penso que veient-se poc empoderats. I és que l’altra part de responsabilitat la té un sistema educatiu que no atorgava la rellevància necessària a l’art d’emmotllar qualsevol material que ens posessin al davant.

Ara mateix, no em sento una dona de profit –què es pot aprofitar de mi, que faci jo amb les meves mans? Si almenys sabés fer gerros de fang em podria decorar el menjador amb unes floretes grogues de primavera.

 

Foto: Ayuntamiento de Marbella y San Pedro Alcántara. CULTURA, ENSEÑANZA Y PATRIMÓNIO HISTÓRICO

Representa que torno

IMG_2693

L’escriure marxa i torna. Últimament -volent dir les últimes poques setmanes- el tinc de tornada, instal·lat al cap i a les mans. Qualsevol imatge, comentari o situació em fa recordar el teclat, el full en blanc i el Diec. I m’arriben de cop les ganes d’exercitar els pensaments, com quan et lleves un dia masegada per la inactivitat i decideixes sortir corrents de casa. Així que he recuperat aquest espai, que fa més de cinc anys que no omplo, encara que sigui per escriure aquestes ratlles i algun post més. Perquè l’escriure, ve i va… i si marxa ja tornarà.

Per què el bloc es diu Representa que…?

Representa que això és la vida

Representa que ara, en aquest instant, estic vivint la meva vida. I demà, i demà passat. I ahir. Cada tecla que premo, és un instant petit, però és. És la meva vida. I això m’ha costat una mica d’entendre.

Últimament, havia caigut en el parany de pensar que el que estava vivint era una transició, no ho concebia ni com a etapa. M’imaginava que era un camí costós amb un sol objectiu llunyà: la meva pròpia vida. De petita, sempre m’havia imaginat la meva vida adulta de forma estàtica. Com un quadre d’aquarel·les, que ha estat pensat i pintat, i que no s’ha mogut dels seus colors i traçats. Era com una vinyeta de còmic. El pare, la mare, el gos i la feina (les altres coses podien variar, el gos mai). Tot junt en un sol moment. Això era la meva vida. No és d’estranyar, doncs, que em cregués que havia de fer un llarg camí per arribar-hi o fins i tot que havia d’esperar i entretenir-me mentre arribés el moment.

La vida ja està sent. Tot i no tenir marit, ni fills, ni la feina que apareixia en la vinyeta. Ni gos! El dia que conegui el meu gos, no em pararé, miraré al meu voltant i cridaré, descansada: “aquesta és la meva vida!”. No. No baixaré del tren a aquesta estació. Ni a la següent, on probablement visqui amb la persona que estimo. Perquè si hagués d’estar anunciant cada cop que arribo a la meva vida, no callaria per res del món i no tindria temps de viure-la.

Vull estimar el que em passa mentre faig altres plans…

… i no deixar de fer altres plans, per poder estimar el que em passi.

(Beautiful Boy, John Lennon “Life is what happens to you while you’re busy making other plans”)

De plaers, sorpreses i empanadilles

Per a mi, cuinar representa un plaer. I més si ho faig per sorprendre algú. Sovint no tinc l’oportunitat de cuinar tranquil·la, tenint en compte tots els detalls. El tàper i les distraccions en són les principals raons. És per això que quan em ve de gust dedicar un temps a cuinar l’aprofito.

Avui, he entrat al supermercat de la cantonada amb la idea de sortir-ne amb un recurs fàcil per sopar. Una amanida, verdureta o una truita de patates són uns dels meus recursos habituals. Però aquest vespre tinc una convidada d’excepció, he recordat. De sobte, m’ha pres aquella sensació que una té quan està preparant una sorpresa d’amagat. Aquella sensació de pessigolles a la panxa, d’imaginar-te l’altra persona gaudint del que li estàs preparant, quan encara ni és conscient del que li espera.

Per un mòdic preu d’un euro amb trenta cèntims he comprat un paquet de setze masses per fer empanadilles (o crestes, n’hi diuen alguns). És simple: barreges tonyina, salsa de tomàquet i olives tallades ben petitetes i omples amb aquesta barreja el cor de l’empanadilla. Uns deu minuts al forn (per fer-ho més sa, he pensat) i a taula! Al mateix prestatge hi havia unes tarrines de formatge fos. De sobte he imaginat com en deu ser de bo trobar-se a la boca una combinació de Camembert calent i trossets de pernil dolç. Ja està, faré també empanadilles amb aquests dos ingredients, no pot ser dolent! Una amanida ben poblada per acabar-ho d’adobar, i el sopar ja està llest!

I així és com avui he tingut l’emoció de sorprendre algú que estimo amb una cosa tan simple com són unes empanadilles :)

Els millors i la meva vaca cega

Representa que l’Ara vol escollir quin és el millor vers de la poesia catalana. A mi aquestes coses de votar “el millor” no m’han fet mai una gràcia especial. Cadascú té el seu millor i n’està convençut. Així doncs, per què em cal saber si la majoria dels millors particulars coincideix amb el meu? No aconsegueixo veure quina rellevància ha de tenir per a mi aquesta informació …que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora!  

Tot i així, he tret el cap a la seva web i me’ls he mirat per sobre, esperant no conèixer-ne cap, ho potser algun, de passada. En general, els poemes no m’han despertat mai més interès que el que pugui tenir la gràcia que un al·lel recessiu se’n surti i faci el bebè de pares morenos pèl-roig.

Però només en començar a llegir “Topant de cap…”  he visualitzat l’escena, i una llàgrima. Sempre, quan la Lumi ens llegia el poema, tots fèiem forma que no l’escoltàvem. En aquell temps, teníem vergonya de mostrar-nos interessats per la poesia (una cosa de grans). I més quan hi havia coses més distretes per fer, com per exemple comptar les caniques que havíem guanyat a l’hora del pati, o escriure, sense que ningú ho veiés, el nostre nom amb llapis sota la taula de la classe, per la posteritat. Però aquell dia, amb La vaca cega va ser diferent. Em va commoure i entristir profundament fins al punt que vaig amagar una llàgrima que se m’escapava sense voler.

El cert és que la tristesa va ser passatgera i he hagut de recórrer un llarg camí (“Un camí! Quina cosa més curta de dir! Quina cosa més llarga de seguir!) per tornar a recuperar el nus a la panxa i l’emoció encoberta que em va provocar aquella vaca. Una vaca que parpellejava damunt les mortes nines i que després de beure amb no gaire set, se’n tornava, orfe de llum sota el sol que crema, vacil·lant pels camins inoblidables, brandant llànguidament la llarga cua.

Representa que aquest és el primer post

Representa que jo i la meva família utilitzem molt, massa, i fins i tot quan no toca, l’expressió “representa que“. A mi em sona bé, però es veu que dir “representa que ella viu de lloguer fins que no tingui un bon sou” no és correcte, ja que ella realment viu de lloguer (no ho fa veure), i no és una actriu en una obra de teatre on realment el món és just i on ella molt probablement tindrà un bon sou en el futur.

Doncs bé, a partir d’aquesta expressió tan nostrada, i que a aquestes alçades de la pel•lícula no deixaré d’utilitzar, neix aquest bloc: “Representa que…”. Hi intentaré explicar què representa que passa en aquest món, segons el meu punt de vista. Potser a vegades seran petiteses, bones o dolentes, o potser altres vegades seran temes transcendentals recollits en un tros de blog d’aquesta xarxa, cada cop més prohibida, que ens té enganxats a una pantalla.

Doncs bé, tot dit! Us obro la porta… i que l’últim tanqui sense fer soroll…