Representa que l’Ara vol escollir quin és el millor vers de la poesia catalana. A mi aquestes coses de votar “el millor” no m’han fet mai una gràcia especial. Cadascú té el seu millor i n’està convençut. Així doncs, per què em cal saber si la majoria dels millors particulars coincideix amb el meu? No aconsegueixo veure quina rellevància ha de tenir per a mi aquesta informació …que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora!
Tot i així, he tret el cap a la seva web i me’ls he mirat per sobre, esperant no conèixer-ne cap, ho potser algun, de passada. En general, els poemes no m’han despertat mai més interès que el que pugui tenir la gràcia que un al·lel recessiu se’n surti i faci el bebè de pares morenos pèl-roig.
Però només en començar a llegir “Topant de cap…” he visualitzat l’escena, i una llàgrima. Sempre, quan la Lumi ens llegia el poema, tots fèiem forma que no l’escoltàvem. En aquell temps, teníem vergonya de mostrar-nos interessats per la poesia (una cosa de grans). I més quan hi havia coses més distretes per fer, com per exemple comptar les caniques que havíem guanyat a l’hora del pati, o escriure, sense que ningú ho veiés, el nostre nom amb llapis sota la taula de la classe, per la posteritat. Però aquell dia, amb La vaca cega va ser diferent. Em va commoure i entristir profundament fins al punt que vaig amagar una llàgrima que se m’escapava sense voler.
El cert és que la tristesa va ser passatgera i he hagut de recórrer un llarg camí (“Un camí! Quina cosa més curta de dir! Quina cosa més llarga de seguir!“) per tornar a recuperar el nus a la panxa i l’emoció encoberta que em va provocar aquella vaca. Una vaca que parpellejava damunt les mortes nines i que després de beure amb no gaire set, se’n tornava, orfe de llum sota el sol que crema, vacil·lant pels camins inoblidables, brandant llànguidament la llarga cua.
Representa que... 